Fa una setmana de l’aniversari de la fatídica torrentada del 9 d’octubre del 2018 i de les greus inundacions que varen provocar la mort de 13 persones. S’ha escrit i s’ha dit molt aquests darrers dies sobre aquells fets. I ara, amb una mirada més reposada, la revista Bellpuig i Ràdio Artà hem volgut reunir dues de les persones que varen patir en primera persona aquella torrentada al nostre municipi. En Tolo Gili hi va perdre son pare, Rafel Gili. I na Maria Bel Sanxo va ser arrossegada per una glopada immensa d’aigua quan tornava a casa amb cotxe i va estar tres hores i mitja dins el torrent que passa pel Molí d’en Leu, el torrent dels Revolts, fins que el seu germà i dos guàrdies civils la van rescatar. Aquell dia va tornar a néixer.
Si feim balanç d’aquests cinc anys després d’aquella desgràcia, per a na Maria Bel la paraula que ho defineix és “decepció. Decepció de veure que ni en el moment que va passar ningú va actuar com tocava, ningú va demanar disculpes, ningú va dimitir amb 13 morts i ara mos trobam igual. És un sentiment d’indefensió cada vegada que plou, perquè els ponts estan igual i els torrents també. L’octubre de l’any passat també va ploure molt i vàrem tornar a patir desperfectes importants a conseqüència del desbordament de trams de torrents. I ara el pont on jo vaig caure està igual, la barana està per terra, varen tallar les canyes quan no tocava i ara hi torna a haver un canyissar enorme. Hem mantingut reunions amb l’Ajuntament, amb Recursos Hídrics, que és qui ha de vetllar per la neteja i manteniment dels torrents no urbans…i els resultats són els mateixos”.
A diferència d’en Tolo, na Maria Bel segueix passant cada dia per aquell pont perquè “no puc arribar a casa d’altra manera” i després que el torrent tornàs a vessar ara fa un any varen crear un grup de whatsapp amb 33 veïnats “per almanco anar junts a les reunions. Hem perdut un munt d’hores. Vàrem aconseguir que les màquines i els tècnics venguessin i llevassin les canyes, encara que era quan no tocava, que l’Ajuntament ens tornàs a escoltar i ens organitzàs un parell de reunions, vàrem fer sol·licitud dels danys…però és que ara torna a estar igual. És un cansament brutal de veure la ineficàcia de l’administració, a tots els nivells. Mira a Sant Llorenç també, fa cinc anys i no ha arribat res encara”.
“Hi ha diferents aspectes” admet en Tolo, “un són les infraestructures i en aquest sentit no s’ha fet res, no han aprovat cap projecte ni a Sant Llorenç. Ara diuen que en dos mesos ho han desbloquejat. Els funcionaris són els mateixos. Me vols dir que hi ha raons polítiques darrere això? No me quadra. Hi ha hagut una deixadesa brutal. Cada vegada quan arriba la setmana de l’aniversari alguna cosa han de dir i s’hi posen. Fan una foto i presenten un projecte”. I es mostra contundent: “aquell dia va ser un accident. Jo ho puc assumir. Però el que ha passat des de l’endemà i durant aquests cinc anys ja no. El Govern va fer un document el gener de 2019 amb 26 mesures per implementar i la primera deia que s’havia de fer un ens que unificàs tot el cicle d’emergències: un ens públic que gestionàs tot l’operatiu per evitar el que va passar aquell dia, que va ser una descoordinació absoluta. Aquesta mesura ni s’ha plantejat. També hi havia coses molt més bàsiques, com tenir un helicòpter de rescat nocturn, que no tenim. Tenir tècnics analistes. No és només tenir la informació, que cada vegada en tenim més, sinó qualcú que sàpiga analitzar-la. Tampoc hi són. És que no hi ha res cinc anys després. Jo puc assumir que aquell dia va ser un accident, però que no hagi servit per res me costa molt assumir-ho”.
De fet, la manca d’atenció als danys psicològics que va provocar una desgràcia d’aquest tipus és una de les queixes més repetides aquests dies per en Tolo, demani qui li demani: “el Col·legi de Psicòlegs ens ha reconegut que els varen contractar una borsa d’hores per actuar ràpid però l’assistència psicològica cinc anys després encara és necessària. En el cas de mu mare va anar a quatre o cinc sessions i li varen dir aquí s’ha acabat, quan el seguiment psicològic se necessita durant anys. Tampoc s’ha tengut en compte a l’hora de donar ajudes i subvencions. Si s’havia romput una paret t’ajudaven a arreglar-la, però si no has pogut tornar a ca teva…Mu mare fa cinc anys que viu en un pis de lloguer, però com que el dany ha estat psicològic i no material no ha tengut cap tipus de suport. I els danys psicològics són els que costen més de curar. I ja vos ho dic, no aturarem fins que vegem que ha passat alguna cosa que doni sentit a la mort de mon pare i d’altres dotze persones. I a tot el que varen passar na Maria Bel i altra gent, que no hi varen quedar per sort”.
“Tothom diu que tornarà a passar, perquè mira com està el temps, anam a fenòmens més extrems a causa del canvi climàtic. I, de fet, l’any passat noltros vàrem tornar a estar enrevoltats d’aigua dos dies. I la impotència que sents quan hi ha un problema i veus que som els ciutadans els que hem d’agafar la iniciativa davant l’administració, quan hauria de ser al revés” es lamenta na Maria Bel. “No necessit cap compensació econòmica, però m’aniria molt bé poder anar tranquil·la a ca nostra perquè el torrent estàs net, haguessin aixecat el pont…perquè no som jo tota sola, som 33 veïnats els que estam en aquest grup de whatsapp. Indefensió i cansament és el que sent”.
Si analitzam com ens ha canviat aquella torrentada, no només als directament afectats sinó a tots, coincidirem en què cada vegada estam més pendents del temps que farà i dels seus possibles efectes. En aquests moments, na Maria Bel té en el mòbil quatre aplicacions amb la previsió del temps. Abans no en tenia cap. “Ara ens passam per excés” adverteix en Tolo “hem de tenir la informació i si hi ha una DANA s’ha de saber i, a més, en aquell document de mesures del Govern també s’havia d’implantar un sistema d’avisos a la població geolocalitzats. Tampoc se n’ha xerrat més, quan en altres llocs ja està en marxa. Ara tenc la sensació que se passen per excés. Hi ha una DANA, ens posen en alerta a tots i si no se mesura bé provoques l’efecte contrari: la por. Llavors la crítica va ser no haver avisat, però per això posa analistes, mitjans, eines…”.
Na Maria Bel està d’acord i afegeix “jo sempre dic que no coneixia què era la por i m’he topat amb ella no quan vaig estar dins el torrent, sinó després. Dins el torrent no vaig tenir por, sabia que havia de sortir d’allà. Però ara cada vegada que ve una DANA, la gent me diu Maria Bel alerta! A ca meva me diuen ve aigua! He hagut de fer molta feina a nivell psicològic i personal. No hem d’entrar en pànic cada vegada. I després fas passar pena a tots els que t’envolten i, quan cauen quatre gotes, només te demanen on ets. Si anéssim segurs. Jo m’he plantejat moltes vegades venir a viure al poble per no haver d’agafar cotxe i passar per allà, però no hi ha dret. I com jo molta altra gent”.
“Jo el que vull és que se facin coses, no remenar advocats i reclamar doblers” assegura en Tolo, “i que un dia vegem com els avisos a la població s’han implantat o que es crea un registre de dades i quan s’arribin a determinats límits s’activin determinats protocols. Hi ha actuacions que no valen doblers, com coordinar la gent, començar a complir amb el que diuen ells mateixos. Els informes estan escrits, no demanam res que no hi sigui. Sabeu el que sent quan arriba aquesta setmana? Ràbia. Només en parlam aquesta setmana i durant tot l’any no passa res. I una altra cosa que molesta un poc és que al final s’està romantitzant tot el que va passar a partir de la solidaritat que hi va haver, que també hi va ser, però no hem d’oblidar que va ser una història de terror. Va ser un episodi de terror que encara no s’ha tancat. Evidentment els accidents no se poden evitar, però si almenys vegessim algun avenç”.
“Estam en el mateix lloc, només enrevoltam el drama personal i particular de cada persona i de cada família que, desgraciadament, va viure aquella tragèdia i no avançam una passa” conclou na Maria Bel Sanxo, “el darrer que vaig escoltar de la responsable de Recursos Hídrics era que el pressupost que tenen basta per fer la neteja dels torrents més importants. Clar, aquí no tocarà. Noltros, quan vàrem pressionar, varen enviar dues o tres màquines i varen tallar totes les canyes, però no era el temps. I ara les canyes han rebrotat i el torrent torna a estar ple. Hi ha qui diu que les canyes ajuden a drenar però quan s’arrebassen fan tap. Ara el torrent ha quedat com a enfonsat i les baranes de seguretat per terra. Sobren paraules i falten fets, encara que siguin petits, però fets”.