Durant 63 anys, ara ja gairebé 64, han estat molts els noms que han sortit firmant les notícies o col·laboracions, o bé a la columna de crèdits de cada número de la revista Bellpuig. Però també hi ha hagut moltes persones que s’han estimat més quedar a l’anonimat cedint escrits, imatges, o facilitant qualsevol procés de la feina que suposa fer una revista local, amb els mitjans normalment minsos. Una revista no la fa només el periodista, el maquetador, el fotògraf o qui la reparteix, sinó totes les persones que des de qualsevol àmbit fan possible que pugui seguir sortint edició rere edició. En el cas del Bellpuig aquest procés s’ha repetit durant gairebé 64 anys i més de 1.100 números, i que tant de bo siguin moltíssim més!
Durant tots aquests anys, segur que han estat varis els moments bons de la revista, però també els moments delicats, on la supervivència ha estat complicada. Sovint, almanco majoritàriament, les feines a una revista local, en el cas de Mallorca, es fan sense cobrar un sou. I s’han de cercar recursos i deixar temps personal, llevant-lo de la vida particular de cadascú per tal d’oferir una continuïtat al projecte periodístic.
Durant la meva etapa a la revista, primer com a codirector, juntament amb Juanjo Sunyer, i llavors com a director, vaig tenir el plaer de poder compartir temps, idees, il·lusió i feina amb dos equips a la Fundació Revista Bellpuig, que gestiona la revista. Lògicament, a més de totes les persones que, com deia a l’inici, permetien amb les seves col·laboracions (fossin en la forma que fossin) que cada revista sortís el més completa i puntual possible.
Primer fou amb l’equip de Guillem Bisquerra, Rafel Carrió, Lluís Gili i altres, i posteriorment amb l’equip de Joan Caldentey al capdavant de la Fundació i molta gent nova que va donar una empenta important a la revista. El primers van dur les regnes de la revista durant bastant de temps, feina sense la qual la revista no hauria estat possible, i n’estic agraït.
Però permeteu-me, en el cas que ens ocupa ara, posar el focus sobre la persona i la tasca de Joan Caldentey, donat que al número passat de la revista vàrem llegir que ha deixat la presidència de la Fundació.
Des dels inicis de la meva vinculació, en Joan ja formava part de la Fundació com a membre, i lògicament, com amb els altres ja havíem anat parlant de la feina. Però fou quan l’equip encapçalat per Guillem Bisquerra va decidir deixar la Fundació, quan ell, en un gest que l’honra, es posà al capdavant com a president i aconseguí formar un nou equip, pràcticament de zero, a excepció de dues o tres persones que continuaven dins el projecte. En aquell moment, la revista hagués hagut de tancar les portes si no es trobava un equip per formar la Fundació, tot i tenir un director de la revista, que no formava part de la Fundació. I amb moltes converses i diversos noms a la llista, finalment es va aconseguir formar un equip i salvar de la desaparició la revista, a finals del 2021.
La vida faria que poc mesos després, entorn a l’abril del 2022, per qüestions personals i de salut meves i de familiars meus, hagués de prendre una decisió que mai hauria volgut prendre: havia de deixar la revista o almanco reduir de manera important la meva aportació a la mateixa. Així li vaig traslladar a en Joan que, des del primer moment, va entendre i comprendre la situació en què me trobava en aquell moment, cosa per jo molt important i, sobretot, va intentar cercar la solució millor per a les dues parts, a través de diverses reunions tant entre ell i jo, com entre el Patronat i jo. He de confessar que no varen esser moments fàcils, que quedaran entre noltros i en el nostre record. Possiblement els moments més difícils i tensos de la meva etapa. Tot i així, fou ell qui va proposar una alternativa, que jo no contemplava i que no vaig veure malament, però finalment no va ser acceptada pel conjunt de l’equip. Per tant, no me quedà més remei que quedar com a col·laborador, com estic fent finalment. Així i tot, he de dir que la relació entre en Joan i jo sempre ha estat i ha continuat essent molt bona i estic molt content d’haver pogut veure que ell ha fet tot el possible per tal que la revista no hagués de tancar.
Vos puc assegurar que sense la seva manera de ser, la seva feina, sempre sense sou, i afrontant els maldecaps de la millor manera possible ha aconseguit que la revista continuï viva amb tots els reptes que se li han anat presentant.
Moltíssimes gràcies Joan per la teva dedicació pel bé sempre de la revista. Aquesta sempre estarà en deute amb tu!
I per suposat, molta sort i molts d’ànims al nou equip que ara s’ha format amb Climent Obrador al seu capdavant (recuperant un deute històric de retorn a la revista) i amb la feinada de la periodista professional Bàrbara Amorós com a directora (en aquest darrer cas que ja començà l’agost passat).
Visca el Bellpuig, visca la Premsa Forana i visca les persones que la fan possible!
Tomeu Caldentey, exdirector i col·laborador de Bellpuig i vicepresident de Premsa Forana