Vos oferim en obert el reportatge central de la darrera revista Bellpuig, que gira entorn a la festa dels Darrers Dies i a les persones que mantenen viva la tradició de les ximbombades. Hem recollit el testimoni de diferents membres del grup de Ximbombers d’Artà i hem assistit a algunes de les ximbombades més sonades. Agrair a tots aquells que ens han obert les portes de ca seva per poder participar d’una veritable festa, que beu de les nostres arrels i que vol seguir engrescant a la gent jove.
DARRERS DIES
És dimarts, 12 de febrer, Dimarts Llarder. La ximbombada del Bar Joan clou els Darrers Dies a Artà. Ximbombers i disfressats esgoten les hores que falten perquè entri la Corema i, a partir de llavors, les ximbombes callaran fins l’any que ve. Com diu la cançó “sa ximbomba ja no sona, ni sona, ni sonarà”, en aquest cas no “perquè té sa pell de ca i sa canya qui no és bona”, sinó perquè ja ha finit aquest temps de bauxa que s’obre quan acaba Sant Antoni fins al Dimecres de Cendra, durant el qual tot està permès, se torna a escoltar el roncar de les ximbombes i els cantadors recuperen tonades antigues i n’incorporen algunes de noves.
“A Artà hi havia barriades que feien la seva pròpia ximbombada i cada setmana n’hi havia. Es feien gloses dins una cotxeria o en un cap de cantó” recorda Jaume Cabrer, mestre, divulgador i un dels integrants del grup Ximbombers d’Artà, que aglutina 26 homes i dones -el més jove és el seu nét de 14 anys- que es retroben aquests dies a les ximbombades que se segueixen fent a algunes cases particulars i obertes al públic. “Dins el grup hi ha des d’un professor universitari a un llanterner. No vivim en una barriada concreta sinó que ens agrada aquesta festa i ens reunim per cantar. Que jo sàpiga, a Artà ara hi ha tres grups que encara són molt actius i fan sonades. També hi ha gent que va i ve”.
Enguany els Darrers Dies han estat curts perquè Setmana Santa cau molt prest. Només han estat tres caps de setmana i en el calendari dels Ximbombers d’Artà hi ha hagut 14 sonades entre el 26 de gener i el 13 de febrer. Han tocat a la Tercera Edat de Cala Rajada, a sa Roda, a la Cerviseria, a Na Caragol, a Vilafranca, al Club de la Tercera Edat i al Teatre d’Artà, al Centre Cultural de la Colònia, a la Residència, a l’Associació Som Capaços i al Bar Joan, a més d’algunes ximbombades particulars: entre les més esperades la de ca’n Miquel Font i la dels Caballero.
Les ximbombades d’un temps
Un dels fidels a aquestes ximbombades és en Tomeu Cursach, conegut com en Tomeu de s’Aigo. “A ca nostra no havien tocat mai una ximbomba” explica. Ell va entrar en contacte amb les ximbombades que es feien al Bar Trial quan tenia tretze o catorze anys i “un grup de cinc o sis jovenets: en Sebastià dels Olors, en Sebastià Gori, en Sebastià Gil Alzamora, en Mateu Mondoi, en Jaume Caballero i jo, començàrem a anar a veure tocar ximbombes. El primer any vas allà i mires. Reconeixes moltes cançons perquè són les mateixes de Sant Antoni, envant o enrere. L’any de davant ja vaig provar de fer una ximbomba, que no anava massa fina. Dins aquell grup, que varen arribar a ser una cinquantena, amb mestre Toni Figuereta al capdavant, hi havia un ordre molt marcat i el jovent estàvem darrera, a seguir, no podíem començar cap cançó. Encara record com a en Mateu Mondoi el posaven damunt una taula perquè cantàs. De gent no s’hi cabia”. Després aquest grup es va desfer: ”no sé què va passar perquè no ho hem aclarit i aquells joves, que ja teníem vint anys, vàrem començar a fer ximbombades. Érem pocs. Jo en tenc de gravades que èrem tres famílies. Llavors me vaig posar a fer ximbombes i tothom venia a ca nostra a fer-ne. I, mentrestant, el cantar no el perdíem. Amb el temps en Miquel Font va venir de fora, es va incorporar en Joan Sastre, mestre Cabrer… Ara som els vells. No som tan possessius com abans, hem canviat molt i anam amollant. A la Cerviseria vaig quedar espantat, vaig passar molt de gust perquè hi havia gent jove i tothom cantava. Hi ha en Toni Ferriol, en Biel Cuní, en Miquel Garau, en Guillem Boté, en Biel Ferriol, en Llorenç Terrassa, en Polit… La festa no està morta, ben al contrari, és viva. Hi ha una guarda bona i hem de pegar una estirada a aquesta gent jove que està entorn al 25 anys”. Ara, diu, ja no fa ximbombes, però mentre conversam el telefonen per oferir-li quatre pells de
boc. “Ja veurem què en faig”.
Els joves que empenyen
Acostuma a anar amb perruca blava i toca les castanyetes. Mai ha comprat una disfressa, sempre s’ha vestit amb el que arreplega per dins ca seva. En Toni Ferriol, en Toniet com l’anomenen dins el grup de Ximbombers, està a les portes dels 30 anys i és un dels joves que ja entra a rotlo a les sonades. “A ca nostra no hi ha hagut mai tradició de fer ximbombades. Sí que tenc records difusos d’aquelles que se feien al Mercat Cobert. Als 14 anys vaig començar a l’Escola de Música i en Jaume Cabrer va organitzar un taller de fer ximbombes. Allà vaig fer una ximbombeta amb un pot d’olives o de maionesa. La tensàrem. I llavors me va dir tal dia hi ha ximbombada i ja vaig partir. Només ho vaig deixar els anys
que vaig estar estudiant fora”.
Assegura que no té oïda sinó memòria: “sent una cançó, una rima, i me la quedaré molt aviat. En canvi, el nom d’una persona me l’hauran de dir quaranta vegades! A més, avui dia amb Internet pots fer una feina bastant completa de treure cançons, sobretot cançons antigues, que no les has sentides cantar o que només en recordes un troç. La meva base ha estat pràcticament el Cançoner dels Darrers Dies d’en Cabrer. Quan ets dedins n’aprens d’altres. I després tens en Tomeu de s’Aigo, que és un referent que m’agrada molt perquè sap moltes cançons que no estan escrites. És el vincle de la transmissió oral d’altres generacions amb les d’ara. En Mateu Mondoi igual”.
No és l’únic jove que segueix activament les ximbombades d’aquests Darrers Dies. També hi ha en Joan Moyà Caballero, en Miquel Càndil, na Maria Teresa Gil, en Tomeu Coll… “Hi ha gent de la meva edat, més o manco, que té ganes, però li falta saber cançons. Caliu crec que n’hi ha, el que passa és que tots hem de fer un esforç per aprendre més cançons. La clau d’una bona ximbombada és que hi hagi varietat. Passes gust quan qualcú canta una glosa que no has sentit mai o que l’has sentida un pic o dos mai. No és improvisació, perquè són gloses que ja estan fetes, però sí espontaneïtat. Gloses noves sempre en sortirà qualcuna, el problema és que si només cantam aquestes perdrem les velles”. I cantant ho direm així: “cançonetes de picar jo te’n diré més de mil, les duc dins sa butxaqueta enfilades amb un fil”.
I el paper de les dones? “N’hi ha de destacades i bastant bones a l’hora de fer gloses. Cal tenir en compte que la temàtica de les cançons antigues és bastant masclista i elles s’han fet un espai propi dins les ximbombades per fer gloses i contestar. No queden enrere. Podem xerram de na Cristina Caballero, n’Àngela Blanes, na Pilar Perona, na Magdalena Payeras… El grup és variat. El que passa és que hem d’entendre que les cançons que se canten, sobretot les antigues, avui dia si les agaféssim seriosament qualcú se podria arribar a ofendre”.
“Encara no he mirat la senalla de l’any passat per saber com està”, assegura en Jaume Cabrer i només queden dos dies per a la primera ximbombada. El primer que hi troba és la ximbomba, que se fa amb un caduf, una pell ben estirada i l’estaca per posar la canya. “La canya ha d’anar ben fermada per poder sonar. Necessites banyar-te la mà, però no banyar la pell i per això sempre has de tocar la ximbomba inclinada cap avall”. “La ximbomba és un instrument amb un so grosser, com aquell qui diu”, apunta en Toni Ferriol, “se tracta de fer bulla, de fer renou. No he d’anar davant el rei, com diu la cançó. Mos
trobam en una cotxeria i volem fer trui. Amb una ximbomba hem acompanyat de tot. Jo he acabat una ximbombada de les emblemàtiques cantant Sor Tomasseta, Vos sou nostra llum primera, els Cavallets… surt de tot i si t’ho diuen glosant, no te pots enfadar”.
Instruments rudimentaris
Dins la senalla també hi ha els ossos, que es pengen pel coll i es toquen amb una canya; un altre instrument que no pot faltar és el xorrac o les maraques -“que els donen tantes castanyes que se les arriben a carregar”-, panderetes -”ara veig que me’n falta una”-, una botella, dos bastons i canyetes per si se li espenya a qualque ximbomber la seva. “Tots són instruments rudimentaris, que has de fer tu, amb corda, nusos, canya… També duc el llibre de cançons perquè sempre hi ha gent que no en sap i vaig recollint cançons noves que van sortint al llarg dels anys”.
Ximbombes de tota casta, algunes amb un bidó daurat com la d’en Jaume Caballero, la majoria
de test i en Tomeu de s’Aigo recorda encara a mestre Miquel Butler fent una ximbomba amb trocets de canya, “com si fossin ungletes de canya”, per a en Guillem del Bar Trial. També cançons, fresses… què més no pot faltar a una ximbombada? “Volem ses coques, ses coques volem” i la versió més actual “volem ses coques com ses des Trial”. Les cançons també tenen aquesta funció: recordar quins fets han passat al poble, sobretot si són divertits i extraordinaris. I no ens oblidem d’un líquid verd de menta que, diuen, ajuda a refrescar la veu i no engata tant com les herbes: el famós Pepper Mint, la beguda dels ximbombers. “I a mitjan vespre, abans de tornar a ca teva un tassonet de xocolata i es bocinet d’ensaïmada”, afegeix en Toni.
“Les ximbombades persistiran mentre se sàpiguen cançons o hi hagi qui les faci” afirma amb rotunditat en Toni. “És més que diversió, hi ha una feina darrera, no individual sinó col·lectiva. Són molts d’anys per arribar fins aquí. El primer que va agafar una ximbomba per ventura cantava cinc cançons, no en sabia pus. Avui hi ha un 30% de cançons dels Darrers Dies que tothom sap -”els darrers dies fan bulla…”, “sa ximbomba ja no sona…”, “vaig passar per un canyar…”- però el 70% restant són pràcticament desconegudes, a lo millor les saben trenta persones dins Artà. Fins i tot n’hi ha moltes que s’han anat a cercar a la darrera persona que les sabia. Per això la transmissió oral és tan important”.
“La festa no té sentit si no és participada” repeteix en Jaume Cabrer “tothom que va a una ximbombada té un paper. Com deia el Pare Ginard, una festa perquè triomfi tothom n’ha de ser part activa. Això que tu toquis la ximbomba i els altres escoltin no funciona com a festa popular. Igual que Sant Antoni es va adaptant a poc a poc als temps moderns, a noltros ens falta donar aquest pas: que surtin cançons d’ara. Però els joves no tenen aquesta picaresca que és pròpia de la festa, aquesta mà esquerra per dir les coses sense dir-les… això és el que fa guapa la festa. I ara ho diuen tot de manera directa”.
Artà és un dels pobles on les ximbombes no han deixat de sonar, segueixen ben presents dins la vida dels Darrers Dies. Però no es pot baixar la guàrdia. La implicació de l’escola i de la societat és fonamental perquè segueixin sonant. “Els pares han de tenir temps per anar a una ximbombada
amb els fills. Si els pares no ho fan i ho troben un doi, l’al·lot ni ho coneix ni ho aprecia” es queixa en Cabrer “no hem de confiar en què l’escola ho farà, encara que dins l’escola se pot fer i s’ha de fer una feinada també”. El secret resideix a perdre la vergonya, desterrada durant els Darrers Dies. I com diu la cançó: “tu dius que no sé cantar, ja n’aprendré qualque dia, el mestre que m’ensenyà, quan va començar no en sabia”.
Bàrbara Amorós Matamoros