“Hem sobrepassat els límits que ens marca la natura”
Agustí Torres (1965), és fotògraf de professió i de vocació. Va estudiar al convent dels franciscans i més tard a l’IES d’Artà. Amb 20 anys, el seu somni era fer fotografia de natura i fer de reporter al National Geographic, però quan va començar a estudiar, i a través d’assignatures com teoria crítica, filosofia, història de l’art… va anar desenvolupant una visió de com contribuir a millorar la natura. Va estudiar fotografia dins el context de Belles Arts. El grau el va fer a Anglaterra, perquè allà podia especialitzar-se des del primer dia en la branca de la fotografia; el postgrau el va cursar als Estats Units.
Durant la tesina va indagar i analitzar el paper de la foto dins la societat de consum, i la conclusió que en va treure és que la fotografia de natura es converteix sovint en un producte més de la societat de consum, amb un sistema capitalista que ens encega per tal d’alimentar el propi sistema capitalista. Avui, segons Agustí, el valor principal de la fotografia rau en la part teòrica i crítica de la imatge, i no en la mateixa diapositiva.
Des de fa anys combina la seva feina amb l’obra de creació artística, que ha exposat i mostrat arreu del món. Ha treballat al costat d’artistes com Miquel Barceló i ha participat en nombrosos (més de dos-cents) programes documentals per a televisió (Arxipèlag Blau, amb producció d’IB3, és un dels darrers en què ha col·laborat).
Des del 2017 Agustí Torres està immers en un projecte que lluita per la recuperació i conservació dels taurons en el Mediterrani occidental, dins l’associació Shark Med, de la qual n’és el president, i on ha aplicat la seva experiència i coneixements en tècniques de filmació i vídeo per al desenvolupament de la metodologia d’observació que utilitza l’associació, i que l’ha duit a publicar un article científic en una revista d’aquest àmbit.
Fa uns mesos, Agustí Torres es va posar en contacte amb el patronat de la Fundació Revista Bellpuig perquè tenia un projecte artístic al cap, i el Cool Days Festival i la mateixa revista n’eren objectes centrals. La proposta responia a una paraula que ell mateix ha posat de moda des que el passat mes de maig es va publicar l’edició especial de la revista, ‘ucronia‘, que respon al significat, segons el Diccionari.cat, del desenvolupament imaginari d’un fet històric com si hagués tingut lloc realment. Vet aquí que el fotògraf artanenc es va imaginar un poble, una societat, un entorn, un context, un Artà que podria haver estat real si fa 50 anys s’haguessin pres unes decisions diferents pel que fa a la urbanització de Ravenna (Sa Canova), i per extensió de Cala Edèn (Cala Mitjana) o Cala Cristal (Cala Torta), entre altres espais que avui són verds (i en alguns casos protegits).
Aquest va ser el motiu principal pel qual vaig demanar-li de fer aquesta entrevista que teniu entre mans, amb la intenció d’aclarir alguns dubtes que els lectors de Bellpuig poguessin tenir respecte d’aquella ‘Edició Especial’ que es va repartir porta per porta ara fa tot just un mes. Però la conversa no va anar cap aquí. Des del primer minut, Agustí va deixar clar que allò que realment preocupa i hauria de preocupar és la reflexió que es desprèn d’aquella edició especial, i que no és altra que la pressió a què estam sotmetent el nostre territori, amb el consum desmesurat de recursos naturals i no renovables. I aquella conversa es va anar desgranant en raonaments profunds que conduïen sempre a la preocupació de saber que el temps s’acaba i que cal immediatament una reconversió del sistema i de la manera de fer de les persones.
Des de 2015 que Agustí Torres no feia projectes artístics com el que ens va proposar pel Cool Days 2023. Tant de bo no hàgim d’esperar 8 anys més a tenir-ne un de nou. La seva feina està mesclada amb la passió. Per això li és difícil diferenciar feina i oci. I això es percep. Tant, que va ser capaç d’omplir el Teatre d’Artà per explicar què significa “Salvem Cala Edèn”.
¿Per a què serveix l’art contemporani?
Intent que els meus projectes artístics proposin una reflexió sobre la relació que tenim amb la natura. En aquest cas amb el nostre paisatge emocional d’Artà, d’una manera que no caigui en l’art que fàcilment es pot convertir en purament decoratiu. No tot ha d’agradar. Més important que agradi el que faig és proposar una reflexió que ajudi a millorar el món.
¿I ho aconsegueixes?
Massa sovint pareix que lluito a contracorrent de les masses, però el fet de trobar-me amb gent que està d’acord amb el que proposo, que fan part del debat, em donen una mica d’esperança. S’ha fet un exercici de memòria històrica perquè els joves recordin que darrere la conservació del territori hi va haver una lluita, i que no va ser gratuïta.
¿El món està en perill?
Crec que el que posa en perill la natura és la nostra manera de créixer i l’actual societat de consum. Si s’atura el consum, s’atura el món. Actualment moltes famílies beuen refrescs edulcorats diàriament. ¿A qui beneficia? Al nostre cos, no. Al sistema de consum, sí. L’aigua és gratuïta i saludable. El consum és un símbol d’estatus social: si no tens, no compres, no fas… no ets. Tenim exemples a cada instant.
Posa-me’n un altre…
Hem fabricat vaixells enormes que són màquines de matar. Són tan efectives trobant el peix, agafant-lo i processant-lo, que estem deixant la mar sense peixos.
¿Quin és el missatge?
La ciència i la tecnologia ens han ajudat a desenvolupar fins a ser excessivament efectius, però els mateixos científics que ens han ajudat a ser tan eficients ara ens estan avisant que estam sobreexplotant el planeta. No podem escoltar només quan ens interessa.
¿Què proposes?
Hem de canviar els xips. Hi ha conceptes que fins ara han estat negatius, però que no ens han de fer por de canviar. ¿És necessari progressar sense aturar? Resulta que el progrés ens està duent a una societat poc humana, amb més depressions i malalties mentals que mai. Hi ha d’haver un decreixement, i hem de perdre la por a fer-lo real.
Pot semblar un plantejament conservador.
Avui sembla que el progrés, la productivitat i la competitivitat constants ens obliguen a sortir de la zona de confort, com si estar-hi no fos bo. Si una persona se sent feliç al seu poble i al seu entorn, ¿per què no s’hi ha de poder desenvolupar?
Qui pregunta ja respon…
Hem d’aprendre a diferenciar el conformisme material del conformisme intel·lectual. M’atreviria a dir que hi ha molta gent inconformista materialment parlant, però no intel·lectualment. Les inquietuds intel·lectuals es poden resoldre des d’aquí; podem adquirir coneixement des de la nostra zona de confort, sense haver-nos de desplaçar i sense haver de viatjar a l’altra punta de món. Viatjar, avui, s’ha convertit en una font més de consum.
¿Vols dir que viatjar ja no és la millor universitat del món?
Viatjam per col·leccionar destins i fotografies. Però ens hem de demanar si realment hem tengut una experiència real, culturalment i socialment parlant, del lloc on hem anat. M’atreviria a dir que la manera que s’ha estès de viatjar respon a la d’un turisme de masses, però reforça la meva tesi del conformisme intel·lectual.
Tornem a les solucions: parlaves de canviar els xips.
Poden passar dues coses: la primera, esperar que rebenti tot; la segona, anar fent les reconversions necessàries, estratègicament.
¿Rebentarà?
Ara mateix anam cap a la primera. L’espècie humana és tan arrogant que deixarem perdre l’únic planeta que ens dona bones condicions de vida per manca de capacitat de gestionar-lo. Tenim els recursos, perquè tenim la ciència i els coneixements, però la cobdícia no ens permet de veure que perdem la gestió de l’únic món que tenim.
Però això és el que ens ensenyen i ens mostren des de petits. ¿Ens manipulen?
La ciència ens ha fet molt eficients venent-nos coses que no necessitam. La publicitat al final consisteix a aplicar metodologies científiques per trobar maneres de vendre’ns coses. I ho fa amb psicòlegs, neuròlegs, estadistes… tota una quantitat d’eines científiques per veure com ens poden vendre un producte que no necessitam. Som víctimes de la mateixa ciència. La ciència té coses molt bones, però també en té de negatives, perquè en fem un mal ús.
La tecnologia no ha ajudat, en aquest sentit.
Si tenim un bon criteri per diferenciar què necessitam i què no necessitam, no hem de tenir por. Però ara mateix considero que no tenim prou criteri, ni la nostra generació, ni la dels més joves. El 2011 vaig fer un intent de contribució amb treballs i conferències en què intentava mostrar que ens venen la idea de llibertat a través de tenir accés a aparells que realment ens fan víctimes d’aquest propi sistema. Fa anys que es parla dels efectes negatius d’aquests aparells, xarxes, consum… però no volem escoltar. Vivim dins el mite que sortirà una solució tecnològica que ho resoldrà tot.
Però fins ara ho ha resolt quasi tot…
La ciència i la tecnologia estan en mans del capitalisme. ¿Qui té els doblers per controlar la tecnologia? Les grans empreses. Jo crec en ciència i en tecnologia, però no associades a l’actual sistema capitalista. De moment els beneficis de la tecnologia estan en mans de molt pocs, que no es preocupen precisament de democratitzar-la.
¿Què vols dir?
Que si els beneficis de la tecnologia no es reparteixen equitativament, no anam bé. Cream un món cada vega més injust i desigual. Si confiam només en una solució tecnològica, pot passar que no arribi o que tengui uns efectes secundaris més greus que els problemes inicials.
Això ja ha passat, ¿no?
Per exemple amb els pesticides, que estan acabant amb els insectes; o amb el motor d’explosió, que està accelerant el canvi climàtic.
Llavors, hem de decréixer. ¿Què implica?
Cal una reconversió. Els recursos no donen per massa més temps. Antoni Riera parla de reconversió quan les coses van bé. Se n’han fetes moltes a diferents llocs, i han funcionat. Falta valentia! No val pensar que recuperarem l’economia amb més turistes que mai, sense tenir en compte les conseqüències indirectes que té el turisme de masses.
Has viatjat per tot el món gràcies a la teva feina.
Personalment, quan he viatjat, les coses que més m’han impactat són les que no m’han agradat. Precisament per això m’agradaria aturar algunes coses abans no sigui massa tard. La saturació és pa per avui i fam per demà.
Ens costa canviar
Fins i tot el cotxe per la bicicleta. Tenim dependència a l’automòbil. Però els joves d’avui tenen més cultura de transport públic que la nostra generació. Si hi ha una bona xarxa de transport, s’utilitza i es potencia. Llum verda: això és reconversió.
Fa 100 anys en teníem més que ara…
Als anys 60 i 70 es van carregar la cultura del transport públic en benefici del transport privat de busos que naixia a Mallorca. A les cotxeries dels ferrocarrils hi dormien els busos i no els trens, que després a l’hora de partir no arrancaven. Es va deixar morir el tren, i també la cultura del transport públic. Ara hem de fer feina per demostrar que és la solució. Tenim la tecnologia, i n’hem de fer un bon ús.
¿Quina és la nova pressió a què estam sotmesos?
Sobretot la pressió de fora per explotar el que tenim, que és molt fràgil. Ja tenim parts de Mallorca sobresaturades, com Calvià o Andratx… Són avui pobles sense identitat, on la gent ja no es coneix… Francament, no vull això per a nosaltres, per a la gent d’Artà. Em fa por que com que el Ponent de Mallorca està saturat, en poc temps s’estengui cap aquí.
Què signifiquen devuit immobiliàries al nostre municipi?
Que veuen clar que aquí hi ha mercat. Si no, no hi serien. I treballen sense rubor ni cap tipus de limitació. És la primera passa, i després vendran nous inversors de parcs temàtics, centres comercials… que es mouen per densitat de població. Ensumen negoci, i ara Artà fa olor. I quasi tot acaba en mans estrangeres.
Els venem el nostre territori.
Massa fàcilment ens venem al ‘pa per avui i fam per demà’. En molts de nivells ja som al demà. S’ha prioritzat l’economia per damunt de la conservació, i en alguns casos ja estam a la fam de demà. No ens queda més remei que posar límits. Si no posam restriccions fortes ens carregarem el que ens queda, i al darrere no ve res.
Però hi ha qui entén que regular o limitar va en contra de la llibertat dels individus
Personalment el que em treu la llibertat és la massificació i no la regulació.
¿Com ho expliques?
Si tenim un pastís i tothom es menja la seva part, estam d’acord. Però quan uns pocs es mengen més de la meitat del pastís i la resta, que som la majoria, ens hem de repartir el que queda, aquí hi ha manca de llibertat, i creixen les injustícies.
D’acord, doncs posem límits.
Els límits hi són, i ens venen imposats per la capacitat que té el territori d’oferir-nos una certa qualitat de vida. Però fa falta respectar-los. Tenim els recursos que tenim, en aigua, carreteres, energia, platges… i actualment en tots ells tenim mancances. Repeteixo que els límits hi són, i si no els respectam ens revertiran en contra. No s’imposen, es respecten.
Hem de donar un missatge d’optimisme als joves.
L’exercici d’ucronia seria dir-los que si volen ho poden aturar. Si sabem quin és el futur que volem i ens cal, tenim la possibilitat de transformar-lo amb el treball i l’esforç del present. Hem de promoure un esperit crític. Els mallorquins tenim sovint un caràcter que cau en “…i tanmateix”, que és un concepte que justament va en contra d’aquesta idea. Pensar que no es pot fer res, que ja està tot fet, que no ho podem aturar és una mala praxi… Si sabem el que volem hem de lluitar, i com a mínim podrem estar orgullosos d’haver-ho intentat.
Tot plegat, reflexions que són fruit de la teva manera d’entendre l’art contemporani.
A través de l’art es poden fer moltes coses: crear debat, reflexionar… però sense fer mal. A mi em fan mal i m’ofenen moltes coses que veig cada dia perquè són un atac directe a la natura. Hi som a temps! Make Art, Not War.
Antoni Colomer Llobera