Corria l’any 1974 i a Espanya es tramitava el projecte de llei d’Igualtat jurídica entre l’home i la dona. Un equip de TVE va sortir al carrer a fer una enquesta. Les opinions que varen recollir són testimoni d’una època, a les acaballes del franquisme: homes rebutjant la Igualtat jurídica perquè “l’home és l’home i la dona la dona”; i dones afirmant amb convicció que “l’home ha de tenir més llibertat i la dona menys”, enmig de qualque testimoni que no dubtava a dir que “ja era hora”. Aquell avantprojecte de llei seria rebutjat i hauríem d’esperar a la Llei del 2 de maig de 1975 per eliminar, per exemple, la representació de la dona per part del seu marit, en actes com la signatura de contractes laborals. Desapareixia també la incapacitat de la dona casada per ser tutora dels seus fills, per acceptar herències i se reconeixia a la dona la mateixa capacitat que al seu home per administrar els béns del matrimoni. D’això, fa tan sols cinquanta anys. Tres anys després, el 1978, naixia el Dia Internacional de la Dona, el 8 de març, una data que se celebra a tot el món arran d’una proposta de l’Assemblea General de l’ONU, per recordar a les que van ser les pioneres en la demanda per la igualtat de drets i oportunitats.
Ha plogut molt des de llavors. I, any rere any, el manifest del 8M segueix reivindicant una societat lliure de violència masclista i discriminació, per construir un món més just i treballar per la Igualtat efectiva de dones i homes. ¿Però què volem dir quan reclamam Igualtat i deim que encara queda un llarg camí per assolir-la plenament?
“Per desgràcia crec que la cura de les persones majors -padrins, padrines i altres familiars- és una tasca que encara es creu que és responsabilitat única de la dona. I això implica una doble càrrega per a les dones treballadores” explica Julie Fairweather, vinculada a moviments socials com les Bruixes Feministes d’Artà i Artà Solidari. És també mestre al CEIP Na Caragol: “respecte als infants, sí que crec que hem avançat molt. Són moltíssims més els pares que recullen els nins, que venen a les reunions i als actes que s’organitzen”. També “per desgràcia” queda molta feina a fer per eliminar la bretxa salarial entre homes i dones, així com donar la valoració social i econòmica que pertoca a aquelles feines que estan majoritàriament en mans de dones: “aquí treballam molt directament amb el turisme i quan parlam de sous baixos pensam principalment amb feines que fan les dones als hotels, com les cambreres de pis. Feines realment dures a nivell físic que pens no estan ben remunerades, tenint en compte les malalties professionals que llavors pateixen”. Són alguns dels fronts en els quals cal seguir avançant.
Na Julie ens en parla mentre acaba de decorar un arbre del carrer Ciutat amb una manteta de llana feta per dones del poble que s’han volgut sumar a la celebració del Dia de la Dona, organitzada pel col·lectiu Bruixes Feministes. Vesteixen els arbres de la principal artèria d’Artà en una mostra d’art urbà reivindicatiu. Enguany, tots aquests teixits duen una rosella, amb un missatge implícit: “ens volem solidaritzar amb els civils, però sobretot les dones, que estan patint la guerra a Palestina. Investigant vàrem veure que les dones palestines fan un brodat tradicional que utilitza uns colors i símbols especials. Vàrem decidir agafar la gamma de colors que elles fan servir i vàrem escollir la rosella perquè és la flor nacional de Palestina, amb la qual volem enviar un missatge a favor de la pau”. A la Cafeteria del Teatre d’Artà s’han reunit una desena de dones amb els seus teixits de llana, que acaben de preparar. També en Ramon Ginard mostra orgullós la seva obra. En el grup hi ha Catalina Servera, Garreta. Coneix bé el món de la Sanitat i explica que “si bé és cert que hi ha moltes metgesses, hi ha molt poques coordinadores. A Artà ara en tenim una al Centre de Salut, però és la primera vegada que passa. Sempre hem estat gairebé tot dones i el coordinador ha estat un home”. Li preocupa que entre la gent jove “hi hagi un retrocés en aquesta lluita per la igualtat, veient com ha calat entre ells l’extrema dreta. D’aquí la importància que les dones eduquem bé els fills i també la tasca que pot fer l’escola. I si parlam de violència de gènere, les xifres segueixen essent alarmants -l’any 2024 hi va haver 47 dones assassinades per violència masclista a Espanya-”. Recorda com quan fa uns anys d’Artà partien dos autocars plens de gent per anar a la manifestació del 8M a Palma: “enguany no en parteix cap, ni l’any passat ni s’altre. Tampoc ajuda que el moviment feminista estigui dividit”. Va ser un dia tornant d’una d’aquestes manifestacions multitudinàries que es va iniciar la tradició de vestir el dimonió o dimoniona de la rotonda d’Artà, amb una camiseta lila i una perruca. Ara ja té vestit propi, teixit amb llana i amb el símbol de la lluita feminista.
Dilluns, 3 de març, l’exposició “(In)visibles i (O)cultes” aterrava a la Biblioteca d’Artà encetant el programa d’activitats de l’Ajuntament relacionades amb el 8M, oferint un recorregut per la vida i la biografia de 24 dones científiques, a les quals la història ha fet invisibles. Parlam de la primera metgessa de la història, Peseshet (Egipte, 2.400 aC), l’astrònoma Aglaonice (Grècia, 200 aC) o la botànica, Blanca Catalana de Ocón ( Espanya, 1860-1904), entre moltes d’altres. Allà conversam amb Àlida Reig, tècnica de la Biblioteca, que es demana, enfadada, “per què mai ens han ensenyat a l’escola la història d’aquestes dones com a referents?”. Té 43 anys i té clar què vol dir demanar igualtat: “hi ha una cosa molt important, que a mi no m’afecta perquè faig feina a l’administració pública i tothom cobra el mateix. Però venc d’un entorn rural, el meu pare treballava al camp i recorde de petita anar a fer feina per hores a aclarir bresquilla als melicotoners, a la Ribera Alta del Xúquer, i les dones cobraven menys per hora que els homes. Els homes, a lo millor cobraven 10 euros i les dones 9. Al final del dia eren diners. L’excusa era que els homes pujaven amb l’escala per aclarir les branques altes i les dones anaven per baix. Jo tenia 16 o 17 anys, també pujava l’escala, i vaig començar a demanar per què cobrava menys? I el meu pare me deia que perquè era dona. Vaig donar tant de càstig que, al final de setmana, me varen acabar pagant el mateix. No sabré mai si el meu pare s’ho va treure del seu jornal perquè callàs”. Quan qualque company li diu que els postulats feministes són exagerats, Àlida contesta amb claredat: “diuen això perquè mai un dissabte al vespre, quan tornaves de sopar, has hagut d’anar simulant que parlaves per telèfon pel carrer perquè hi havia una quadrilla de xics al davant i no sabies molt bé com anaven a reaccionar; o, senzillament, has canviat de vorera. I mira que sóc combativa i crec, una dona valenta, però hi ha hagut dies i en segons quines situacions que he tingut por d’anar caminant pel carrer. Això m’ha passat a Palma, a València i també fora d’Espanya. I per a mi, amb el càracter que tenc, és una cosa que m’enfada molt. Perquè és un sentiment que no puc controlar i això que he viatjat tota sola per Europa, Estats Units, Orient Mitjà… I és curiós, quan vaig amb una amiga, la meva mare me demana: aneu les dues soles? Soles? Ja som dues!”. Àlida s’ha volgut fotografiar al costat de Jess Wade, nascuda el 1988 a la Gran Bretanya. Una física coneguda pel seu compromís en la defensa de la igualtat de gènere en el món de la ciència.
A les voltes de Na Batlessa, cada dimarts des del passat mes de Novembre na Marianna Jodar, psicòloga, dinamitza l’Espai de Dones que impulsa l’Ajuntament, amb l’objectiu de crear un espai segur, de confiança, per a dones d’edats i procedències ben diversa. El passat 4 de març eren una quinzena les que varen compartir vivències, sentiments, sense por a reconèixer la pròpia sensibilitat i vulnerabilitat davant una vida adulta que, massa sovint, ens pesa. “Necessitam aturar per adonar-nos del que està passant” explica, “perquè moltes vegades hi ha dones que no veuen la sobrecàrrega que duen al damunt, ja sigui perquè s’encarreguen dels fills o dels pares. I aquí cream nexes, un espai per compartir, per parlar-ne i per poder treballar què és el que podem aportar en aquests relacions amb els pares, amb els fills, amb la parella, i quina part pertoca a l’altra persona. L’objectiu principal d’aquest espai és l’autocura i l’autoconeixement. Ens ofereix un moment per estar connectades amb nosaltres mateixes”. L’Espai de Dones s’obre cada dimarts de 16h a 18h i és un dels serveis que ofereix l’àrea d’Igualtat de l’Ajuntament que, recentment, ha incorporat una tècnica que farà les funcions d’agent d’Igualtat, Patricia Jiménez, gràcies a una subvenció de l’Institut Balear de la Dona. S’encarregarà de promocionar la igualtat de gènere i l’eradicació de qualsevol forma de discriminació al municipi fins a l’any 2027.
Es defineix com a decidida i el passat dijous, 6 de març participava de la 19a Trobada de Dones Inspiradores que va organitzar Artà Empresarial a l’espai Xerram, dirigit per Marissa Anglarill. És un altre espai per entrar en contacte amb dones professionals de diferents àmbits. La majoria es coneixen. No és la primera vegada que participen d’aquestes trobades. Són una vintena i avui les dinàmiques de grup van dirigides a parlar de dones a les quals admiren i a reconèixer en elles mateixes els valors que els atribueixen. N’Esperança ha triat d’un munt de possibles paraules, la resiliència, sense saber que la representa perfectament. Petrera de naixement, viu a Menorca i viatja sovint a Mallorca on té família. El vòlei la va dur fins a Artà, on ha fet amistats. Avui coincideix amb na Sole, que viu a Artà i té negoci a Cala Millor. Totes són dones feineres, emprenedores, mares…a qui el dia a dia deixa poc espai per entrar en contacte amb altres persones i aquest espai és un baló d’oxigen, que les connecta amb altres dones. “Dic que som decidida però no he descobert fins ara, que ja no estic pendent dels altres, ni de familiars ni de fills, que ja són grans. Per no tenir, no tenc ni ca!” explica, riallera, “ara vaig on vull, quan vull, sense demanar permís a ningú. Abans en aquesta edat -60 anys- ens arraconàvem i ara començam una altra vida. Tenim temps per nosaltres, per conèixer-nos i per estar tranquil·les. Passam per etapes en què mos oblidam de noltros mateixes, però ara, ara sí que me sent jo!”.
Dels sacrificis que implica desenvolupar un càrrec directiu en sap una estona Bel Moyà, directora de producció de Licors Moyà i membre de la sisena generació d’aquesta empresa familiar. És també l’ànima del Tast amb les dones del celler, que enguany celebra la seva novena edició. “Quan vàrem començar feia relativament poc que trobàvem dones dins els cellers amb càrrecs importants -directores de bodegues, directores comercials, propietàries, enòlogues, sommeliers…-, no n’hi havia. I vàrem començar, entorn al Dia de la Dona, a retre homenatge a totes aquestes dones que estan fent història dins el món del vi mallorquí. I no és que n’hi comenci a haver, sinó que hi ha una normalitat absoluta amb dones protagonistes dins el sector”. Un canvi que s’ha produït en molt poc temps, dins un sector tradicionalment molt masculinitzat. “Hi ha moltes dones que, a més, estan creant molt bon vi, que s’estan fent un lloc important dins el sector. Dones valentes, professionals, emprenedores…que podem estar molt orgulloses de la feina feta. Celebram on hem arribat i on som”. Entre elles, Bel és la primera dona que ocupa un càrrec directiu a Licors Moyà. “Així és. Resulta que dins la família tots els fills havien estat homes. Però en el primer Tast record que ho vaig dir: aquests homes Moyà han arribat tan lluny perquè hi ha hagut unes grans dones que els han donat suport. La meva mare i la meva tieta posaven càpsules, precintes…amb elles també va créixer l’empresa”. Biòloga de formació, primer va optar pel món de l’Educació abans d’entrar dins l’empresa familiar a liderar, al costat del seu germà, Joan, la fàbrica que produeix 300.000 litres anuals de begudes espirituoses. “Al principi vaig intentar compaginar les dues feines, però quan comences a tenir fills, va arribar un moment que vaig haver de triar. I la veritat és que me va agradar molt poder aportar a una empresa familiar centenària. Això te genera una gran responsabilitat perquè estimes el negoci”. Quan parlam del que més li costa, apareix la paraula conciliació: “les dones encara ens ocupam de moltes més coses. La part familiar la duc per una banda; la part de feina per una altra; la part de hobbies per una altra…Hem de conciliar tantes coses i aquí encara hi ha molt a fer”.
Tal vegada estava predestinada, però abans va provar d’estudiar Història de l’Art a Barcelona: “m’agrada molt tot el que té a veure amb l’art, l’escultura…però a la carrera tot era molt teòric i a jo m’agrada tocar les coses amb les mans”. Aquesta curolla l’ha acabat duent directe al taller. Isabel Gil Parra té 25 anys i és una de les tres dones ferreres que hi ha a Mallorca, si no mos hem descomptat. Fa feina amb el seu pare, Pep Gil Mas, en Pep Bo, que, després de més de quinze anys com a soldador professional, va obrir negoci propi fa dos anys. La trobam un dilluns capvespre donant forma a una escala de ferro. “Quan mon pare m’ho va proposar li vaig dir: però ho podré fer? I ell me va contestar: Isabel, tu pots fer el que vulguis! T’ensenyaré l’ofici, obrirem el negoci plegats, durem l’oficina junts, farem totes les feines que vagin sortint: barreres, baranes, portes, vidrieres, escales, estructures d’obra…”. No és una feina qualsevol: “treballar amb ferro és molt dur, a l’estiu és calent, sobretot soldar. Primer me va ensenyar com fer servir totes les eines i poc a poc vaig anar controlant la màquina de disc per tallar, llimar…i llavors vaig començar a soldar”.
És una raresa dins el sector: “faig feina en un món d’homes, amb fontaners, electricistes, picapedrers… I hi ha moltes vegades que estic tallant o col·locant una viga amb els meus companys, me gir i en tenc tres que estan mirant el que faig. I tu podràs amb això?, me demanen. I en dos anys de ferrera, mai m’he trobat amb res que no hagi pogut fer. He vist homes de la meva edat, amb un físic paregut al meu, i a ells mai els han qüestionat si poden o no poden fer la seva feina. A jo sí, me demanen constantment si necessit ajuda”. La seva determinació és clara i “m’agradaria que aquelles dones que, en qualque moment, s’han plantejat fer una feina que dins la societat no els pertoca perquè són dones, se n’adonin que sí la poden fer. Moltes vegades ens limitam noltros mateixes. Que sempre s’hagin fet les coses d’una manera no significa que s’hagin fet bé. És obvi que actualment encara no vivim en una societat igualitària. Ho serem quan una dona fent la feina que jo faig no sigui un espectacle, sinó simplement una treballadora i ja està. I per això també necessitam dones que diguin: au venga! jo vull ser fustera, ferrera o el que sigui. Sempre dic que són més pesats els homes que el ferro. Puc estar tot el dia aixecant ferro i duent vigues per amunt i per avall, i és cert que a l’estiu és feixuc, per jo i també per als meus companys”.
La seva és una generació que mira de cara, sense complexes, una societat que encara no fa massa es negava a reconèixer que una dona podia ser i fer el que volgués. I això les converteix en referents per a totes les que venen darrera. “Just quan vàrem obrir el taller, va venir una dona de 86 anys. El seu pare tenia una ferreria i de petita l’ajudava. A ella li hagués encantat ser ferrera però no la varen deixar. M’ho contava amb tota la pena del món en els seus ulls, i quan me va veure a jo va dir: a la fi!”.
Bàrbara Amorós Matamoros
