Mila Rybalko: “La guerra deslliga les mans d’aquells que no tenen a Déu en l’ànima, que estan plens d’odi”
La partida
La decisió de marxar la vaig prendre quan vaig deixar de dormir durant les nits, i vaig començar a tenir tremolors com si tingués molta febre, a causa del nerviosisme i el cansament. La meva mare tenia l’esperança que la guerra no durés molt, que tot acabés aviat.
Vam saber que la gent que arribava a l’estació, una vegada allà, no podien agafar cap tren, i el toc de queda no els permetia tornar a casa i havien de passar la nit a l’estació. La gent dormia tapats amb bosses una al costat de l’altra dins l’edifici de l’estació. Moltes persones baixaren al metro, perquè hi feia més calor. A més, a causa de la quantitat de persones, no tots van pujar al tren, van haver de deixar les seves maletes amb coses en l’estació i sortir només amb documents a les mans en un vagó abarrotat, mal ventilat i atapeït.
La perspectiva de passar la nit amb el meu fill a l’estació no era encoratjadora. Artyom és molt susceptible als corrents d’aire i al fred. No trobava la manera de sortir de la ciutat, de deixar el país per seguretat, per sobreviure. Els meus veïns tenen dos nins petits. Havíem compartit hores al soterrani, però ells també van entendre que aquell lloc no era segur. La manca de benzina era un altre impediment. Teníem cotxes, però sense gasolina.
Finalment vam trobar la via d’escampament. El cap del meu veïnat tenia un cotxe ple de combustible en una altra ciutat. Vam pensar que el meu cotxe seria capaç de fer el primer trajecte, i em va demanar que conduís fins a l’oest d’Ucraïna. I així ho vam fer. Però no hi cabíem tots. La decisió d’haver de deixar algú és psicològicament molt dura i difícil de prendre, perquè saps que potser no la tornaràs a veure. La meva mare i una i una veïna de la mateixa edat que ella van quedar a l’estació del tren, amb el dubte de saber si mai prendrien el tren. La resta, dos adults i tres menors, començàrem el viatge en cotxe, la primera part amb el meu vehicle, i la segona i llarga part, amb un altre.
El viatge
Viatjàrem durant 5 dies, amb por, cap a la incertesa. La gent sortia dels cotxes i caminava al costat dels automòbils per tal d’estirar les cames. Tinc gravades les cares de patiment i dolor de la gent en la meva ment. I els plors i gemecs dels bebès, cansats, famolencs i atemorits. Una de les coses més difícils és no poder explicar la realitat dels fets als més petits. No entenen què està passant, i els adults no sabem com explicar-los que d’un dia per l’altra la vida ha fet un gir i ens ha situat en un lloc que no haguéssim desitjat ni pel pitjor dels enemics. La ràbia, la tristor i la impotència et mengen per dintre. Però alhora ens anem fent forts, perquè cerquem i trobem la manera de viure, de sobreviure.
Per fer el camí, vaig portar amb mi cereals preparats que es poden menjar abocant aigua calenta. El meu fill només menja aliments tous, perquè no rosega bé els durs, sinó que se’ls empassa immediatament. A Artyom li van extreure el nervi facial quan va néixer. És difícil alimentar-lo a casa. A la carretera, cinc dies dins un automòbil, és encara més difícil.
Moltes persones ens van ajudar a passar les nits a casa seva, i ens van rebre amb calidesa, ens van alimentar i van empatitzar amb nosaltres. A totes les ciutats era possible trobar un lloc on passar la nit. Dormíem en matalassos en el sòl, en jardins d’infància i escoles. Una dona d’un poble anomenat Pyatikhatki ens va acollir amb els infants a casa seva i va treure tot el que li quedava de menjar a taula. Teníem molta gana, i vam menjar tot el que ens va oferir. Un dels nins explicava a la senyora que fugíem perquè a la nostra ciutat hi havia una guerra i volaven els coets. Era impossible no plorar mentre l’escoltava, i és impossible no plorar ara quan veig les mostres de solidaritat de la gent. Sento gratitud a tots els que ens van escalfar, ens van alimentar i ens van ajudar pel camí.
Mentre, la meva mare va viatjar des de Kharkov a la ciutat de Lviv (oest d’Ucraïna) amb tren en un dia. El tren estava replet de gent, però la meva mare va aconseguir viatjar asseguda. Va poder arribar fins a un alberg d’acollida, i em va escriure que havia arribat bé. Em vaig calmar, perquè havia estat molt difícil deixar-la a l’estació tota sola, sense saber els perills que l’esperaven. El retrobament va ser molt emotiu.
Un vell amic de Polònia va accedir amablement a acollir-nos durant una setmana. Dormíem en la seva cuina sobre un matalàs a terra, perquè una altra habitació estava ocupada per tres joves que també fugien de la guerra. Una d’elles estava embarassada, esperant un bebè. Els seus pares, per casualitats i circumstàncies de la vida, viuen a Crimea. Els pares no la van creure quan la filla els va dir que Rússia ens estava destruint. El seu argument era enverinat: volien demostrar-li que els russos l’alliberarien dels nazis, que tingués paciència. Però la realitat era que les bombes russes queien sobre la nostra ciutat de manera indiscriminada.
Conseqüències de la guerra
Quan es lliura una guerra ideològica s’intenta influir a través de missatges trampa i utilitzant els mitjans de comunicació. Per això moltes famílies que viuen en territoris controlats per Rússia desconeixen la realitat dels fets. Nosaltres, els ucraïnesos, estimem el nostre país, i ara tots els nostres homes estan cridats a protegir-lo de la invasió. Els russos prenen les nostres ciutats sota ocupació, roben, maten, violen a ancians i nens. La violació de nens i ancians no és un fet inventat. La guerra deslliga les mans d’aquells que no tenen a Déu en l’ànima, que estan plens d’odi. Els soldats russos afirmen que “violarem fins que les dones no vulguin donar a llum ucraïnesos”; aquest és l’horror del moment que ens ha tocat viure.
Quan els teus amics et conten històries reals de persones que han estat presents en l’ocupació dels russos, se’t posen els pèls de punta. Els soldats saquegen els apartaments d’altres persones, mantenen la gent atemorida, colpejant amb les armes als caps de les persones. ¿Com puc mantenir la calma i no danyar la teva ment quan m’expliquen que una dona de 65 anys va morir d’una hemorràgia després de ser violada per soldats russos; o com un infant de nou mesos a Bucha va ser violat per un soldat amb una espelma enfront de la seva mare fins que el nen va morir d’una hemorràgia?
Desafia qualsevol lògica, moralitat, comprensió. Aquesta és la crueltat de tota guerra. La meva àvia de 86 anys es va quedar a Ucraïna. Es va trencar la cama i està al llit. La cuida la germana major de la meva mare. Les condicions de vida actuals, amb apagades de llum i aigua constants, així com l’ansietat a què estan sotmeses no contribueixen a la recuperació. No és just acabar la vida així després de tota una vida lluitant pels altres, però resulta impossible transportar una persona major a l’estranger. A causa de la seva edat i estat actual, no suportaria un viatge tan llarg i esgotador. A més, ella es nega a anar a qualsevol part. Ucraïna és casa seva.
Antoni Colomer Llobera
[El text tendrà una tercera i darrera part, que es podrà llegir al número 1095 del mes de maig.]