És dissabte, a mig matí, dia de mercat a la Colònia i plovisqueja una mica. Fa tot just una setmana la plaça de Sant Pere, davant l’Església, era plena de gent per assistir al primer ball dels dimonis. Avui, les persones que s’hi passegen es poden contar amb els dits d’una mà. Així i tot en Moha, com el coneixen tant a Artà com a la Colònia, ha estès una bona parada de fruita i verdura. Fa mercat des del 2007, abans com a treballador i ara com a propietari del negoci, després de la jubilació dels antics amos. “Ja veus, a l’hivern no hi ha ningú. Avui no he fet doblers, la veritat. M’ha sobrat de tot. Però venc perquè m’agrada, conec a la gent, n’hi ha que no tenen cotxe i m’esperen cada dissabte. Per això aguant. Si no fos per l’estiu, apaga y vámonos. També vaig a Artà i venem bastant a l’hivern, hi ha moviment. Però a la Colònia la gent de Palma ara no ve, sobretot si fa mal temps com avui. De vegades he muntat dins el camió, hi ha qui m’envia un whatsapp demanant el que necessita: col borratxona, sopes…faig 200 o 300 euros i cap a casa”. Per a Mohamed Khalloufi la proliferació de grans superfícies comercials ha tret clientela al mercat, que encara pot competir amb el tracte personal. En Moha se n’adona que un veïnat s’ha deixat el pa que acaba de comprar, aconsegueix el seu telèfon i s’hi posa en contacte perquè vagi a recollir-lo.
A l’hivern, tant a la Colònia com a Artà, el ritme s’alenteix, les aglomeracions de turistes desapareixen i darrera d’ells molts negocis baixen persiana i pengen el cartell de “Tancat fins al març”. Entram en una espècie d’hivernació, que té els seus pros i contres. La gent del poble recupera espais que a l’estiu estan massificats, com és el simple fet d’anar al mercat i retrobar-se amb amics i coneguts, però també es perd vida, sobretot entre el teixit comercial i de serveis que o bé tanca o redueix el seu horari. El silenci ompl un passeig marítim de la Colònia per on passegen quatre turistes amb motxilla, que es protegeixen de la pluja dins l’únic local que ha quedat obert davant la platgeta.
“Hem de saber viure a l’hivern” comenta Miquel Torres, que fa mercat a la Colònia i a Artà tot l’any amb els seus pollastres a l’ast. “A la Colònia els caps de setmana ve gent de fora. Si el mercat fos un dimecres no importaria venir aquests tres mesos. Hi hauria pèrdues. Faig cinc mercats i per tot, a l’hivern, se coneix. Però el dia de mercat la gent surt, fa un cafè, i aquell dia és com una festa. També és cert que depèn del temps. Sempre ha estat més o manco igual. Mon pare va tenir negoci durant 47 anys, que era la carnisseria del Mercat d’Artà, i per aquest temps tothom havia fet matances i menjava el que tenia, no comprava. Passat festes de Sant Antoni sempre hi ha un mes o mes i mig que tot s’atura fins a principi de març, quan la gent ensuma que prest començaran a fer feina, tornaran a cobrar i això dona tranquil·litat”. En aquests moments, el 80% de la seva clientela és gent que viu en el poble, a l’estiu aquesta proporció se reparteix més: 50% client local i 50% turista.
A part d’en Moha i en Miquel, també hi ha en Joan que ven flors, i una parada per comprar pa. Aquesta és tota l’oferta del mercat de la Colònia aquests mesos de fred, en què sempre cau bé un bon cafè calent. Hi ha bones notícies. Als pocs locals que estan oberts, s’hi suma un de nou avui. El Bar Centre torna a obrir. I ho fa amb la família de na Nevyana Krumova al capdavant. Ella és l’administradora; la seva parella és pizzer i cambrer; i la seva mare, amb 40 anys d’experiència en el sector, és la cuinera. “Era un somni per a nosaltres” explica Nevyana “però vaig quedar embarassada i vaig haver de fer altres feines per poder cuidar la meva filla. Ara que ja té una edat, se’ns ha presentat aquesta oportunitat i hem decidit obrir un bar familiar, de tapes”. Varen venir a viure a la Colònia fa més de vint anys: “jo he crescut aquí, sóc coloniera” tot i que els seus orígens són els “d’una família molt humil de Bulgària, que estimam molt el poble i la seva gent”.
Tancat fins l’1 de març
Passen les nou i mitja del matí i encara alguns placers no han acabat de muntar la seva paradera al mercat d’Artà. Les presses de l’estiu han quedat enrera. Avui se comenta que “ja hi comença a haver més moviment”. És dia 4 de febrer. N’Anita Picó, na Margalida Cursach i na Francisca Cladera, a qui acompanya la seva filla, es troben a la plaça Conqueridor, enfront de Pessics, i fan rotllada. “Ara feim vida de poble, a l’estiu no se pot”, afirma Cursach. A pocs metres en Mauro Tello serveix les primeres taules del restaurant. Es Rebost de Ca’n Mauro és un dels negocis que té obert tot l’any, només tanca per donar descans al personal. “Se tracta de donar la possibilitat als clients habituals de continuar tenint un local on anar i on se trobin a gust”. A més, estar obert a l’hivern també li duu clientela d’altres locals que fan temporada i tenen aquests mesos tancat. “Tenc la sort de poder dir que noltros empatam, perquè faig molta feina per les festes de Nadal i Sant Antoni. Però altres dies no se fa caixa”. També ajuda el fet que una part dels seus clients no viuen lligats a l’estacionalitat pròpia del turisme “i no cobren quatre mesos d’ajuda o d’atur. La seva feina pot dependre, en major o menor mesura, del turisme però mantenen uns ingressos durant tot l’any. I això dona vida tot l’any al poble. Com també és cert que per a aquells estrangers que tenen casa aquí, un dia de fred i vent és millor que un de neu allà, i si se poden escapar el cap de setmana venen”. S’ha de trobar plantilla que vulgui fer feina tot l’any, que acostuma a ser personal local, “i s’han d’ajustar horaris. Però sí que se pot fer feina a l’hivern”. De fet, els que en tenen i molta de feina aquests mesos són els jardiners, fontaners, fusters, picapedrers, instal·ladors…que posen a punt els domicilis de residents estrangers o habitatges vacacionals perquè “de Setmana Santa fins a novembre aquestes cases han de funcionar com un rellotge”.
Si pujam en direcció a Antoni Blanes, eix comercial per excel·lència, veurem com els expositors, especialment de roba, que omplen el carrer durant l’estiu s’han reduït considerablement. I és que una part important dels locals opten per tancar. No és el cas d’Envant, que resisteix estoicament, al costat d’una jove emprenedora del món de la joieria, Cristina Bennàsar. “A l’estiu el negoci roda tot sol però a l’hivern costa” reconeix Joana Maria Nicolau. Li agrada dir que funcionen “com una botiga de poble. És bo que venguin turistes, no els podem despreciar, però mai hem deixat a part la gent d’aquí”. Encara se les pot escoltar dir a les seves clientes: “t’ho pots endur a provar i ja tornaràs, paga com vulguis…”. En canvi hi ha botigues i restaurants que ofereixen un producte clarament de temporada, més destinat al visitant que al client local, també a nivell de preu. N’Encarna Hernández i ella duen 22 anys juntes, des que varen començar a Ca na Sopa, i es queixa de la situació actual: “no és just que amb tantes tendes que tenim al centre i a la resta del poble, quan arriba octubre comencin a tancar. Hauríem de fer pinya tots, un poc de poble, perquè sinó la gent acaba dient ‘no anirem a sa carretera perquè tot està tancat’. Per Nadal no té consol, pareix un desert. No podrien posar música com fan per Sant Antoni?”. Si bé és cert que la competència de la compra per Internet és ferotge, també ho és que “quan passa el temps, la gent torna. I veuen que allò que compren per Shein tu ho tens a millor qualitat, encara que el preu sigui una mica més elevat, perquè no queda més remei. Són mesos baixos, ho sabem, però els defensam com podem”. El ritme més relaxat de l’hivern permet a Cristina Bennàssar gaudir de cada encàrrec i de cada peça que ha de preparar al seu taller de joieria, en un poble que ella defineix com “apagat” durant aquests mesos, “tot i que sempre hi ha gent que volta. Per això hi hem de ser, perquè hi hagi un poc de vida”. Fa gairebé cinc anys que va obrir i ha notat com les visites d’estrangers durant l’hivern han anat creixent: “venen a passar una setmana o un cap de setmana de manera improvisada. Comparteixen aquesta sensació que noltros també tenim de massa gent a l’estiu, però tothom vol anar de vacances”.
Si parlam de teixit comercial, cal tenir en compte un fet, i és que “el nombre de botigues ha crescut. Per ventura hem passat de tenir-ne deu a tenir-ne trenta, necessitam aquest volum de tendes?”. Qui llença la pregunta és Alícia Cantó, membre de la Junta directiva d’Artà Empresarial, que comparteix cafè amb Albert Ferrer, president de l’Associació Empresarial, i Marisa Anglarill, impulsora de l’espai Xerram. “És normal que moltes botigues tanquin a l’hivern perquè si no hi ha aquest volum de turistes no poden viure les trenta. L’oferta s’ha multiplicat. Podem anar a cercar clients a pobles veïns? A lo millor s’hi podria fer feina, però és complicat perquè afegim circulació de cotxes i els bars han d’estar oberts, perquè si la gent ve, li agrada anar a fer un cafè. I els bars i restaurants tanquen perquè a l’estiu fan una feinada i han de donar sí o sí descans al personal. Molts treballadors són de fora i se’n van. És complicat. És el peix que es menja la coa. Quantes més botigues tancades hi hagi, menys gent ve del propi poble i també dels voltants. Se necessita sensibilitzar la gent perquè valori els productes que tenim aquí, sigui hivern o estiu. També és cert que molts dels que tanquen tenen un producte molt exclusiu per al turista i hem de vigilar que no es converteixin en mers souvenirs”.
Definir quin tipus de poble volem també implica definir quin tipus de comerç volem. “S’han de crear projectes i actuacions per part de les entitats públiques per promocionar els negocis que tenim obert tot l’any, la gent que realment intenta fer poble els mesos que no surt tant a compte” afegeix Albert Ferrer, que també és gerent de la Cooperativa d’Artà. L’Ajuntament ha posat en marxa recentment la campanya ‘Compra i guanya’ que sortejarà vals descompte de 25 € per gastar en els comerços d’Artà i de la Colònia que estiguin oberts els mesos de febrer i març. L’objectiu: incentivar les compres durant la temporada més baixa de consum al municipi. “És una bona manera de fer visibles els establiments que estan oberts” comenta Marisa, qui proposa “tenir com un mapa d’Artà i la Colònia amb els comerços i establiments oberts i el seu horari d’hivern. De vegades tens la sensació de desert i no saps quin està obert i quin no. No podem assumir que tot està tancat. Cada vegada hi ha més gent de fora que viu aquí tot l’any. I els mesos de desembre i gener es nota més moviment. Dels hotels que tenim aquí, pocs tanquen i si ho fan tanquen dos mesos, no quatre ni sis, i això és un avantatge”.
Quin model de poble volem
Des que es va constituir el juliol de l’any passat, la Plataforma ‘Menys turisme, més Artà’ ha mirat de promoure el debat sobre la necessitat de posar límits a la pressió turística del nostre municipi i els efectes que comporta en el mercat de l’habitatge i la qualitat de vida de la gent d’Artà i la Colònia. Marina Forteza és membre d’aquest col·lectiu i es refereix al canvi d’hàbits quan arriba l’estiu, que ja hem normalitzat: “en el nostre cas, els dimarts ni ens acostam al carrer Antoni Blanes, fins i tot canviam el lloc de berenar. Ens agradaria viure en un entorn més equilibrat, que no fos una mortaldat a l’hivern i un estrès a l’estiu. Una societat que no depengui tant de qui la visita. Quan tu, com a habitant del poble, te trobes que a l’estiu estàs agobiat perquè hi ha massa gent i a l’hivern hi ha uns mesos que hi ha una manca brutal d’oferta, acabes tenint la sensació que l’economia del poble no està orientada cap a tu sinó cap als visitants. Per una banda hi ha aquesta sensació d’alleujament perquè, efectivament, recuperes espais. Te sents molt més a ca teva, però al mateix temps només pot ser durant uns mesos determinats, i a costa d’una pèrdua de teixit comercial, sobretot”.
Marina proposa una reflexió a títol individual: “el turisme el que dona són doblers fàcils i ningú vol ser el primer a renunciar-hi per viure més còmodament, tenir un cotxe més bo, una casa més gran, anar de viatge…És un poc com el canvi climàtic: com que els efectes no es veuen molt directament, és difícil que la gent faci autocrítica, sigui valenta i estigui disposada a fer certes renúncies. Llogar un local a gent de fora perquè siguin ells els que posin negocis te dona una millor vida i és lícit, però això a poc a poc va canviant el poble. El patrimoni marca la diferència, ja no es premia la cultura de l’esforç sinó a qui té propietats amb les quals pot mercadejar, ja sigui llogant o venent. Això crea unes fractures socials enormes i una hemorràgia silenciosa de gent. I un dia te demanes per què a aquella persona fa estona que no la veus pel poble i resulta que se n’ha anat a viure fora perquè aquí no trobava casa. És molt llépol que vengui un estranger i te llogui aquell local o aquella casa per més del que tu guanyes de nòmina. Ara bé, tot això implica una substitució de població, que afecta la identitat, la llengua…Cadascú ha de posar damunt la balança què hi guanya i què hi perd. Per ventura me podré comprar unes sabates noves, però ho faré en castellà o en alemany i no per trenta euros sinó per cent euros, perquè estan pensades per aquell que ens visita. No se tracta de culpabilitzar ningú, sinó que tots reflexionem”.
Na Marina troba a faltar major esperit crític: ”vivim una mica de rendes. En altres moments sí que hem remat a contracorrent i hem estat un exemple. I això és el que a la gent d’aquest poble la fa sentir orgullosa: quilòmetres de costa verge, un Parc Natural…fins i tot la festa de Sant Antoni, que mentre a altres pobles havia mort a Artà s’ha mantingut. En sabem de remar a contracorrent si és necessari. Però no és fàcil”. Recorda que hi ha un concepte que va sorgir fa uns anys, l’ansietat turística, que patim els habitants de les Illes Balears quan s’acosta l’inici de la temporada: “després d’aquests mesos de calma, començam a anticipar com de saturades estaran les carreteres, com de ple estarà el poble i com de complicat serà el dia a dia. Una sensació de perdre possessió de l’espai”. Rebutja les crítiques a aquest col·lectiu “d’aquells que diuen que estam en la Plataforma perquè no tenim cases per llogar, perquè si en tenguéssim no diríem res. És un plantejament tan simplista. Dins aquest col·lectiu hi ha gent hipotecada, gent que no se pot emancipar, però també hi ha gent que ha rebut herències, que viu del turisme…és un col·lectiu molt més heterogeni que, senzillament, el que fa és fer-se preguntes”. Aplaudeix iniciatives municipals com la d’implantar una zona verda a Ca los Camps “una mesura que pareix un doi, però que veus que està pensada per qui habita i no visita aquest espai”.
El debat de fons passa per quin model de poble volem i com treballam per anar-lo construint dia a dia. Des del consistori artanenc s’ha apostat pel segell Slow City i es treballa en un full de ruta que és l’Agenda 2030, que cerca posar en contacte els projectes que s’impulsen des de diferents àrees -Mobilitat, Infància, Igualtat…- per construir un futur més sostenible, que conti amb la participació activa de la ciutadania.
Bàrbara Amorós Matamoros
