Falta un quart per les nou del matí i els megàfons de l’Església i de l’Ajuntament omplen el poble de cançons de Sant Antoni. Queden deu dies justos per a la gran festa i Nadal ja sembla lluny. Ses Madones de sa Festa fan una crida a xarxes per recollir gloses i els membres de l’Obreria visiten diferents establiments per completar la llista de regals de la cavalcada. N’hi haurà que se’n duran una subscripció a aquesta revista, com ja és tradició. I enguany, tothom qui vulgui cantar, podrà dur dins la butxaca el Cançoner de Sant Antoni, que acaba d’enllestir Jaume Cabrer Fito. La casa d’es trull és a Ca l’Obrer Miquel Cursach Galmés i Mn. Francesc Vicens serà qui predicarà l’homilia de l’Ofici Solemne de Sant Antoni a Artà. A la Colònia anirà a càrrec de Mn. Rafel Umbert Sureda.
I enguany ens demanam, què seria de la festa sense música? Tomeu Ginard Palou ha estat director de l’Escola municipal de Música d’Artà, de l’Associació Musical Banda de Música d’Artà i de l’Orfeó Artanenc. “Tenc relació amb sa Banda des de temps del franquisme, des que tenia dotze anys” explica “en temps de l’amo Miquel Artigues, de So Na Sopa, que va ser batle del 1957 al 1971. En aquells moments, final dels anys 60 i principi dels 70, no era una banda sinó una xaranga, que no assajava, aglutinada per Miquel Mosca. Només se veien pels actes puntuals de les sortides -Reis, Sant Antoni, Pasqua, Sant Salvador- i era el que quedava d’una banda més estable, que va matar el turisme. Quan va venir el turisme es varen crear orquestres per anar als hotels i aquella banda estable va anar desapareixent. Va quedar la gent un poc compromesa i quan arribava Sant Antoni se negociava amb s’Obreria una paga, perquè llavors se cobrava per tocar durant l’acapte, completes i la cavalcada. Hi havia músics de primera, segona i tercera”. Aquella xaranga heroica, com l’anonema Tomeu, estava formada per cinc persones que acompanyaven l’acapte, “que era molt reduïda”. El capvespre, una vegada acabada la feina, se n’afegia qualcun més per anar a completes i tots compareixien l’endemà per acompanyar la cavalcada i les beneïdes. ”Hi havia en Rafel Caparrot, en Miquel Mosca, en Joan de So n’Arboç, en Toni Salem, en Pedro Vell, que ha jugat un paper essencial perquè no va afluixar mai, els Putxos, pare i fill, en Toni Xinet, n’Andreu Gallet…eren els que tocaven per Sant Antoni als anys seixanta i varen aguantar la festa. Ja avançats els 70 es varen donar casos d’endarrerir la sortida de l’acompanyada per si venia qualcú i podia dur una bengala. I les Completes, que eren molt curtes, es feien dins la capella de Sant Antoni, l’única il·luminada de l’Església, on hi havia un grupet de gent amb les monges de la Caritat, un capellà, quatre veïnades i els obrers, perquè els músics i els dimonis quedàvem a fora. Eren els anys heroics”.
L’any passat a la cavalcada varen sortir 72 músics. La Banda actual es nodreix de l’Escola municipal de Música d’Artà, refundada l’any 1992 i que ha anat creant planter. “Antigament eren músics de poble que feien de foraviler, fontaner, ferrer…i, com un extra, cobraven les sortides” afegeix Joan Moyà Servera, actual director de la Banda de Música d’Artà, “i per això tenien pautat quantes hores es feien i cobraven. El que feim avui en dia és impagable”. Actualment la Banda de Música d’Artà es finança amb una subvenció de l’Ajuntament per pagar vestimenta, reparació i compra d’instruments, així com intercanvis amb altres llocs. Cap dels músics, inclòs el seu director, cobren.
És a partir dels anys vuitanta que Sant Antoni viu la gran reviscolada de la festa: “l’any 79, que hi va haver l’entrada dels nous ajuntaments, ja va començar a venir l’estol de la Cooperativa amb els pagesos i allò es va començar a moure bastant. Les escoles també hi varen començar a fer feina”, rememora Tomeu. I la música ha canviat, com la festa? “La música de Sant Antoni que jo he tocat és purament transmissió i he estat una baula més d’aquesta cadena. No he vist mai cap partitura, la duc en el cap. És cert que vàrem passar d’una estructura primitiva com era aquella xaranga a una banda amb cada vegada més músics i instruments. Per tant, s’ha millorat, s’ha enriquit el vestit d’una estructura musical que està intacta. I ara per a qui l’escolta sona més plena perquè li he afegit harmonia, l’he enriquida, però l’esquelet de la música de Sant Antoni és el mateix que utilitzava aquella xaranga heroica”. I per què sona diferent a la d’altres pobles? “Sant Antoni és comú a Mallorca, el tronc és el mateix, però sempre he tengut la convicció que aquí hi va haver, ves a saber quan, una fusió, una confluència, possiblement d’una sarsuela, tal vegada del període barroc…o de no fa tanta estona…més recent…que, al llarg de generacions, el poble mesclàs i acabàs fent seva. Però no ho puc afirmar, perquè no he vist mai la partitura. Per ventura surt a qualque llibre però deu tenir la melodia, no l’harmonia. No tenim partitura, la podria fer avui però no vull perquè romp la màgia. No vull que quedi codificada ni fossilitzada. Els músics de la Banda han treballat amb el que han trobat escrit meu, igual que jo vaig trobar pellaringos d’un altre temps i ho he fet rodar. Un músic que entrava a la Banda es trobava que jo li escrivia un paper i li donava. I dins això, sa Banda també ha creat. Per exemple, durant l’acapte acabes tocant dos-centes o tres-centes vegades i arriba que els músics, si escoltes, fan variacions, adornen la música, sense perdre de vista el fil. I aquest gust només se dona a Artà”.
La festa de Sant Antoni és en essència música, ja sigui vocal, amb les tonades dels foguerons, de les cançons, i instrumental per fer ballar els dimonis. “L’origen de la música de Sant Antoni és popular des del moment que perd l’autor” afegeix Joan Moyà. A les mans té el llibre de mossèn Toni Gili ‘Sant Antoni Abat, festa popular d’Artà’, que inclou una transcripció musical del ball dels dimonis d’Artà de devers l’any 1920. “Aquest vals de Sant Antoni avui és més de la part de Manacor que no d’Artà. I a lo millor l’any 1920 la nostra música era així. Tal i com la tocam avui no està escrita a cap banda. Se transmet de músic a músic i el que se fa són adaptacions necessàries per a determinats instruments. La mare sempre és la mateixa però és cert que els músics fan floritures inconscientment i, a lo millor, aquestes d’aquí cent anys seran el nou Sant Antoni, no ho sabem. És una música viva, té moviment”. Joan custodia actualment la carpeta amb aquestes adaptacions que li va llegar en Tomeu quan va assumir la direcció de la Banda.
Hi ha tres melodies amb les quals es fa la festa. Hi ha el Sant Antoni dels foguerons, que és el que es fa servir per a l’acapte, amb compàs de tres per quatre, i que en l’argot de la Banda s’anomena ‘Sant Antoni curt’. Llavors hi ha el ‘Sant Antoni llarg’ que resulta d’afegir la tonada de l’Assistiu i que se toca en el primer ball, a casa dels obrers, d’un clavari, del batle, davant els comerços que col·laboren amb la festa…quan els dimonis volen ballar més o l’acte és més solemne. I una tercera versió, introduïda als anys 80 “quan compareixia una gentada a completes i la festa volia més”, recorda Tomeu Ginard, “me’n vaig adonar que la gent cantava la melodia de l’Argument, un ritme binari, que és més àgil. I vaig provar de preparar una versió instrumental amb la idea que la Banda i el poble tocassin i cantassin plegats de camí de ca s’obrer a completes, juntament amb les altres cançons que se cantaven. Però no va funcionar i el poble, molt prudentment, deixava que la Banda tocàs i cada un respectava el seu torn. I això ha quedat”. És el ‘Sant Antoni de completes’.
“La trompeta és l’instrument bàsic” per tocar Sant Antoni, ens comenta Joan Moyà, “és el que comença la melodia. I en aquests moments tenim set trompetes a sa Banda. Sant Antoni és el que és gràcies a la música, als artanencs. Una banda de fora d’Artà no tendria el mateix so ni el mateix caràcter, ni estarien deu hores tocant el dia de l’acapte. Això és impagable. De les nou del matí fins a les cinc i mitja del capvespre sense aturar, amb la pressió de la gent, sempentes, sabent que ens hem de moure com un bloc i és complicat. Tenim el recorregut dins el cap i sabem estratègicament per on hem d’anar, quan hem de passar davant, quan hem de fer més via, quan hem d’estar aturats…duim dins el cap els balls de tots els caps de cantons”.
És, tal vegada, el dia de la cavalcada el que, musicalment parlant, ha experimentat més canvis. Des de fa uns anys, quan la Banda és beneïda, els seus integrants deixen l’instrument i es posen a cantar demanant la benedicció del sant. Antigament, quan la Banda s’ubicava damunt el brollador de la plaça de l’Ajuntament mentre seguien les beneïdes “tocàvem un seguit de pasdobles i marxes, ja amb la xaranga, així com podíem” recorda Tomeu “i llavors quan la cavalcada acabava i hi havia el ball damunt la plaça els pasdobles s’abandonaven i no se tornava a tocar res més que Sant Antoni. Però aquest moment de pasdobles el vaig llevar perquè detectava que no encaixava amb el fervor popular”. Encara queda viu un pasdoble dins la festa de Sant Antoni, que és el que es toca quan la Banda acompanya a beneïdes: Banderas Moradas. “A Sant Antoni me vaig trobar que sa Banda sempre feia un pasdoble. Quan era aquella xaranga fèiem el mateix pasdoble per Reis, Sant Antoni, Pasqua i Sant Salvador, Amistad sincera, i quan la Banda va tornar grossa vaig tenir l’oportunitat de començar a canviar i vaig recuperar Banderas Moradas”. És una composició de Martín Alonso Pérez, que va arribar a Artà a principi dels anys 60 “i d’al·lot sempre me va agradar molt però els músics vells no anaven d’aquest pasdoble. Deien que era molt difícil, hi havia massa notes, que era feixuc. I jo, caparrut, que sí, que era bo. I aquest ha acabat essent el pasdoble de la cavalcada d’Artà. Musicalment és molt ric, és atractiu i la gent, fins i tot, el cantusseja”.
Per què quan cantam no anam al ritme de la Banda? “Sant Antoni instrumental té un tipus de versions i repeticions que no és la versió de la veu. I alguna vegada se’m va suggerir que ho adaptàs” reconeix Tomeu “però si jo feia aquell canvi, deixaria de ser Sant Antoni i vaig ser molt prudent de no tocar res. L’únic de nou és la versió instrumental de l’Argument. Però l’estructura amb repeticions, tonalitat…està intacta. Ara sona més perquè són més i hi ha més diversitat d’instruments, però l’essencial hi és. Una primera veu, una segona veu, un baix i una caixa. Amb això va sobreviure Sant Antoni els anys de sequera. He conegut moltes obreries quan la festa va minvar, que va ser els mateixos anys que es va capolar sa Banda perquè tot eren hotels i la Mallorca turística era preponderant. Però mai se plantejaren canviar la festa. Sant Antoni és això, és així i així ho feim. I el meu petit granet d’arena, crec, ha estat aguantar que allò no se desbordellàs fent innovacions: melodies més aferradisses per a la gent jove, balls més curts per alleugerir la volta…no vaig tocar res de res perquè sentia que profanava i que me posava allà on no me corresponia. Som una baula d’una cadena llarguíssima de transmissió. Aquesta ha estat la meva vocació”.
A la Colònia, la festa de Sant Antoni té la mateixa banda sonora. Però abans seguia un programa diferent: “hi va haver molts d’anys que Sant Antoni a Artà acabava amb la cavalcada al migdia i al vespre anàvem a la Colònia. Mos vèiem a ca s’obrer, l’amo en Toni Pentinat, al carrer Major, i partíem a Completes. Després hi havia l’encesa de foguerons. L’endemà al dematí se feia una marató de música perquè se començava amb l’acapte i se connectava amb la cavalcada, beneïdes i l’Ofici. I acabat tot això se tornava a ca s’obrer”, explica Tomeu. El canvi es va produir als anys 90 i actualment segueix el mateix programa que a Artà i se celebra una setmana després: enguany podrem gaudir del Sant Antoni colonier dissabte 25 i diumenge, 26 de gener.
Un moment especial? Joan Moyà ho té clar: “la primera sonada davant ca s’obrer. Aquell so de trompeta quan arranca posa la pell de gallina. Tant si som cinc com setanta, sempre hi haurà un músic que vulgui tocar per Sant Antoni. L’ànima de ser artanenc, de ser músic de poble, d’estimar la festa…aquest és l’element diferenciador que fa que Sant Antoni a Artà soni com sona”. Per la seva banda, Tomeu demana “honor, glòria i una gratitud infinita per una Banda de Música que és capaç d’afrontar una festa com està ara, que conecta l’acapte amb les completes pràcticament, amb una horeta buida. La intensitat de la festa ha augmentat i engata. Això amb els ulls de primer, amb aquella xaranga heroica, no se podria fer, però quan la festa va evolucionar la música va ser al costat. Sempre mos hem adaptat. Venim d’una festa que ha estat en els folres, però que s’ha sabut aguantar, que no ha fet res per sortir del que era”.
Sant Antoni: cançoner
“Una cançó és viva mentre qualcú altre la canta”. D’aquí la necessitat que no es perdin en l’oblit i la importància de recopilar-les i de transmetre-les a través de “la memòria dels llibres”. És el que ha fet Jaume Cabrer Fito, conegut divulgador del folklore local, que fa uns deu o dotze anys va iniciar la tasca de recollir les cançons de Sant Antoni a Artà i la Colònia. Actualment ja en té unes 2.700 i d’aquestes, cinc-centes, formen part del seu darrer llibre ‘Sant Antoni: cançoner’, que acaba de sortir i que ha comptat amb la col·laboració de Jaume Morey. L’obra recull les cançons de completes “per si ve qualcú de fora poble i les vol cantar”; també hi ha les cançons que es cantaven de camí a completes; les cançons més populars “que normalment són per introduir quan vas a un fogueró” i després ja venen les cançons més de picat. També hi ha cançons de l’Argument i el llibre es completa amb les partitures. Algunes d’aquestes cançons ja havien estat recollides pel Pare Ginard, don Toni Gili o Andreu Ferrer. D’altres són obra de grups de glosadors molt actius com la pandilla de Xerinola, les Roses, el grup de Joves, els Independents, l’Obreria, els coloniers…“Amb aquest material en podríem fer tres de cançoners. El que voldria és que un jove s’animàs a continuar amb aquesta tasca”. I és que, segons l’autor, el concepte de folklore no sempre s’ha tractat bé per part dels entesos: “s’ha despreciat i és molt més que cultura popular, que basta que surti del poble per ser popular. En canvi el folklore necessita uns requisits molt importants. I s’ha desprestigiat moltíssim, no sé per què”. Entre mans tenim un cançoner bàsic per viure la festa de Sant Antoni que, segons Jaume Cabrer ha de fer front a dos perills: “el primer i més gran és el beure. Molts al·lots venen de fora poble i també d’aquí per beure per Sant Antoni. I l’altra és la globalització, el perill de morir d’èxit. Amb tanta gent, de vegades els dimonis no senten la música”. La portada del cançoner reprodueix un dibuix colorejat a mà d’Artà, regal de don Toni Gili. “Si ell, el Pare Ginard o el tio Andreu Ferrer no haguessin recollit segons quines cançons, avui ja no les tendríem. Les cançons de les Verges, dels bunyols…eren festes molt vives dins el poble i avui ja no les canta ningú. I ara, gràcies a la feina feta, el dia que el poble es vulgui tornar a enganxar a aquestes festes, les podrà recuperar”. El llibre també deixa un parell de pàgines buides a la part del darrere a mode d’invitació al lector perquè s’animi a glosar. “És bo que se segueixin escrivint gloses. Hi ha el facebook dels Glosadors de Sant Antoni d’Artà que en fan qualcuna de boníssima”. Autor també del ‘Cançoner dels Darrers Dies’ a Jaume el satisfà veure com la gent en treu profit d’aquesta feina i, sobretot, de veure com les cançons es tornen a cantar.
